Reciatcions i debats IV

El passat dia 21 de desembre ha estat la última sessió de debats i reciatcions.

El tema del debat ha estat si s'hauria d'implantar el nou calendari escolar o no.
Aquest grup a diferència dels altres, ha usat les noves tecnologies i mitjançant unes diapositives ha anat argumentatnt la seva opinió respecte el tema.

També avui s'han fet les últimes recitacions, entre aquestes estava la meva, i on totes han estat molt interessants.

Aquí us deixo la meva recitació:

El temps viscut

Aquesta és la història d'un home que jo definiria com un cercador ... Un cercador és algú que cerca, no necessàriament algú que troba. Tampoc és algú que, necessàriament, sap què és el que està buscant. És simplement algú per a qui la seva vida és una recerca.

Un dia, el cercador va sentir que hauria d'anar a la ciutat de Kammer. Ell havia après a fer cas rigorós a aquestes sensacions que venien d'un lloc desconegut de si mateix, de manera que va deixar tot i va partir.

Després de dos dies de marxa pels polsegosos camins va veure de lluny la ciutat de Kammer. Una mica abans d'arribar al poble, un turó a la dreta del camí li va cridar molt l'atenció. Estava entapissada d'un verd meravellós i hi havia un munt d'arbres, ocells i flors belles. L'envoltava per complet una espècie de tanca de fusta lustrada ... Una portella de bronze el convidava a entrar.

De sobte va sentir que oblidava el poble i va sucumbir davant la temptació de descansar per un moment en aquell lloc. El buscador va traspassar el portal i va caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes com a l'atzar, entre els arbres. Va deixar que els seus ulls es posaran com papallones en cada detall d'aquest paradís multicolor. Els seus ulls eren els d'un cercador, i potser per això va descobrir sobre una de les pedres, aquella inscripció: "Aquí jeu Abdul Tareg. Va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies."

Es va sobresaltar una mica al adonar-se que aquesta pedra no era simplement una pedra, era una làpida. Va sentir pena al pensar que un nen de tan curta edat estava enterrat en aquell lloc. Mirant al seu voltant l'home es va adonar que la pedra del costat també tenia una inscripció. Es va acostar a llegir-la, deia: "Aquí jeu Yamir Kalib. Va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes."

El cercador es va sentir terriblement abatut. Aquest bell lloc era un cementiri i cada pedra, una tomba. Una per una va llegir les làpides. Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort. Però el que més ho va connectar amb l'espant va ser comprovar que el que més temps havia viscut sobrepassava tot just els 11 anys.

Embargat per un dolor terrible es va asseure i es va posar a plorar. El cuidador del cementiri, que passava per aquí, es va acostar. El va mirar plorar per una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar. "No, cap familiar" va dir el cercador. Què passa amb aquest poble? ¿Quina cosa terrible hi ha en aquesta ciutat? Per què tants nens morts enterrats en aquest lloc ...? Quina és la horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent que els ha obligat a construir un cementiri de nens ...?"

L'ancià va respondre: "Pot vostè asserenar. No hi ha tal maledicció. El que passa és que aquí tenim una vella costum. Li explicaré ... Quan un jove compleix quinze anys els seus pares li regalen una llibreta com aquesta que tinc aquí penjant del coll . I és tradició entre nosaltres que a partir d'aquest moment, cada vegada que un gaudeix intensament d'alguna cosa, obri la llibreta i anoti en ella, a l'esquerra, que va ser el gaudit ia la dreta, quant temps dura la joia. "Va conèixer la seva nòvia, i es va enamorar d'ella. Quant de temps dur aquesta passió enorme i el plaer de conèixer-la? ¿Una setmana ..? ¿Dos.? ¿Tres setmanes i mitja ...? I després, l'emoció del primer petó, la festa de noces, quant va durar l'alegria del matrimoni? ¿Dos dies ...? ¿Una setmana ..? I el casament dels seus amics ...? I el viatge més desitjat ... I la trobada amb qui torna d'un país llunyà ..? Quant de temps dur el gaudir d'aquestes sensacions ...? ¿Hores ..? ¿Dies ...? Així, anem anotant a la llibreta cada moment que gaudim. Quan algú mor és la nostra costum obrir la seva llibreta i sumar el temps anotat, per escriure sobre la seva tomba, perquè és, amic caminant, l'únic i veritable temps viscut. "

Viu intensament, i sanament, el present